Imma Pulido

Us desitjo unes fantàstiques festes

2011-12-24T11:17:00.000+01:00

Els millors desitjos per tal que passeu unes fantàstiques festes i que l'any 2012 arribi ple d'esperances, d'il·lusions i de projectes que es puguin realitzar.

Bon Nadal

Tastar sense por al ridícul II

2011-12-22T12:11:00.001+01:00

Fa unes setmanes vaig publicar un article a la revista Perspectiva de l'Adeg que ha tingut un gran ressò i repercussió amb esments a diversos blocs i mitjans de comunicació. Us ho agraeixo molt.

Avui, i tal com vaig prometre, us presento la segona part, publicada també al número 109 de la mateixa revista.

Comprar una ampolla de vi, obrir-la i servir-la a taula és, mecànicament parlant, una seqüència d’una simplicitat extrema. És a dir que no cal ser Einstein per encadenar accions i moviments que ens conduiran a degustar un vi dins una copa.

Però, ai las! Com dirien les àvies. L’assumpte té gat amagat perquè si realment fos tan fàcil no veuríem sovint els compradors amb cara d’espant mirant i remirant els lineals de vi de les grans superfícies o les prestatgeries de les botigues especialitzades. A mi també m’agrada aturar-me davant d’aquestes correlacions de vins i observar què fan la resta de compradors, especialment aquells que no tenen un opció de vi predeterminada.

Primer, un cop d’ull general; després, s’acosten a l’ampolla; l’agafen; la sospesen i la giren per llegir la contra etiqueta. Jo també ho he fet moltes vegades de forma inconscient però no serveix de gran cosa. Primer perquè és molt difícil que les etiquetes ens aportin massa informació més enllà de les varietats, l’anyada i la zona d’origen. Segon perquè sospesant-la poc podrem saber del vi, i més quan alguns cellers que han detectat aquesta inèrcia han fet ampolles més gruixudes perquè pesin més i donin sensació d’un vi de més qualitat a l’agafar-les. I tercer, perquè per molta estona que la mirem, continuarem sense saber si aquell és el vi que ens anirà bé o ens agradarà.

I és que, enllaçant amb l’article que publicava en aquesta mateixa secció de la revista del passat mes de novembre, el consum de vi és un fet cultural que va més enllà del simple gest de comprar una ampolla i posar-la a taula.

Cal que abans d’escollir tinguem clar què ens agrada i què pot agradar als nostres comensals, en cas que haguem de servir el vi en un àpat amb convidats.

Està molt bé i està molt de moda pensar en maridatges però per molt que a un plat li vagi bé un vi negre amb molt de cos, si a nosaltres ens agraden els vins més aviat afruitats i joves, posem-li aquests darrers sense dubtar-ho, perquè seran els que realment gaudirem.

És cert que hi ha un seguit de pautes que ens poden ajudar, tot que la gastronomia, l’enologia i les recomanacions de molts bons sumillers ens descobreixen cada dia noves possibilitats.

Per tenir una guia bàsica cal tenir presents les següents claus i combinacions:

• Els maridatges funcionen per contrast o per afinitat i per gust o color. Davant d’això les possibilitats són infinites perquè podem maridar per contrast de colors, per contrast de gustos, per afinitat de colors o per afinitat de gustos. O per tots plegats.

• Els que solen funcionar millor són els maridatges per contrast de gust. És a dir que si tenim una carn forta greixosa estarà bé que li posem un vi amb cos i amb un taní força marcat (és a dir d’aquells vins que s’enganxen al paladar) perquè això ens eixugarà la sensació de greix. Més enllà de l’exemple clàssic de la carn i el vi negre, podem aventurar-nos també amb un cava de criança ja que el carbònic de les seves bombolles ens ajudarà a netejar aquesta sensació de greix. O fins i tot amb algun tipus de vi blanc de llarga criança, tot i que en aquest cas caldria estudiar bé les característiques del vi per encertar-la realment.

• Per les pastes i els arrossos solen recomanar els vins blancs o rosats però els aconsello que algun dia facin també la prova amb un negre jove, d’aquells que semblen fruita madura, perquè el resultat pot ser espectacular.

• I si parlem de peix el clàssic és el vi blanc, però quin vi blanc? Aquí “tants caps tants barrets”. És a dir que el ventall és tan ampli que es fa difícil fer alguna recomanació. De tota manera cal tenir en compte que si el plat és un suquet de peix d’aquells contundents ens caldrà un blanc amb cos que pugui aguantar-li l’estructura ja que, al contrari, ens podria semblar que bevem un vi aigualit.

• La guia ràpida la podem acabar amb les postres on les possibilitats són infinites tenint en compte l’ampli ventall de vins dolços, misteles, rancis, etc. que tenim al mercat. L’única recomanació que em permeto fer-los és la del cava. Si us plau, abandonin la idea de treure l’ampolla de cava brut nature per prendre les postres. Molt poques vegades funciona i l’únic que podem provocar és la destrossa del plat de postres i del cava perquè el contrast entre la dolçor del menjar i la sensació seca del vi solen fer-se mal. El cava millor a l’aperitiu o durant tot l’àpat.

Sobre maridatges i sobre consells per l’elecció d’un vi se’n pot fer un llibre. De fet, si us agrada el tema trobareu una gran quantitat de bibliografia al mercat.

Si no voleu o no teniu temps de posar-vos-hi us recomano que consulteu els professionals de les botigues especialitzades o dels restaurants perquè ens poden ajudar a escollir. De tota manera tinguem sempre en compte que cal ser valents per expressar els nostres gustos o preferències, siguin quines siguin; cal ser aventurats a tastar coses noves i deixar-nos guiar i sobretot, cal tenir en compte que el millor vi serà sempre aquell que més ens agrada a nosaltres i no pas el que ens marca el preu de l’ampolla.

Aquest any, molt millor

2011-11-28T23:15:00.005+01:00

Tastar sense por al ridícul

2011-11-17T18:21:00.001+01:00

Cada vegada són més les persones que em pregunten quins vins els recomano i que em confessen la seva por a tastar vins o a parlar-ne per por a fer el ridícul. En aquest sentit us proposo la lectura de l'article que vaig escriure per la revista Perspectiva núm 108, de l'Adeg, que ha sortit fa uns dies al carrer.

El vi és cultura, és tradició i és economia. Però el vi s’ha convertit també en una moda i el fet d’”entendre” de vins ens aporta una certa pàtina d’autoritat en una trobada o reunió ja sigui al voltant d’una taula o en un encontre informal per prendre una copa.

És per això que cada vegada són més els espais on s’ofereixen cursos de tast de vins i els mitjans de comunicació que anuncien programes i reportatges relacionats amb el món del vi. Fantàstic.

Però la majoria de vegades, per molt que mirem els programes, llegim els reportatges o anem a algun tast, continuem sentint aquella horrorosa por a fer el ridícul. Quantes vegades se’ns ha fet un nus a la gola quan hem hagut de triar el vi en una carta? Quantes vegades hem olorat una copa mirant de buscar aromes a fruites del bosc que no sabem ni quines són? I si a sobre mirem de practicar l’esport de risc que en aquest món del vi és el de llegir les contraetiquetes de les ampolles per que ens guiïn en el tast, hem begut oli.

Aprendre a tastar no és difícil. Tan sols requereix pràctica i unes quantes pautes que es van adquirint amb el temps i l’experiència. Ah! I per descomptat cal tenir en compte que els tastadors no són Déus ni tenen la vareta màgica del coneixement de totes les aromes. Existeixen uns patrons que indiquen que unes certes varietats donaran aromes a uns elements concrets, mentre que altres, conreades en un cert clima o vinificades d’una manera o una altra, en donaran d’altres.

Però de moment no correm tant. Per començar a tastar us recomano que cada vegada que tingueu l’ocasió d’assaborir un vi, ja sigui a casa o al restaurant, aprofiteu els primers glops sense menjar per estudiar-lo mentalment, seguint aquests consells:

Oblidem-nos de buscar aromes que ens recordin a alguna cosa. Tastar és un joc, un “divertimento” i un plaer per als sentits. No ens podem permetre estar en tensió mirant d’olorar una herba o una fruita que ens diuen que està a les aromes i que nosaltres no trobem ni per casualitat. Quan més tranquils estiguem més gaudirem del plaer que provoca l’entrada del vi a la boca i els seus contrastos gustatius.

Relaxem-nos. Si ho aconseguim començarem a notar elements bàsics i gustos com el dolç o el salat, l’amargor, l’alcohol, l’astringència (quan el vi se’ns enganxa amb una sensació secant als costats del paladar), l’acidesa, etc. No cal anar més enllà.

Tasteu diversos vins provant d’identificar aquests gustos bàsics i composeu-vos el vostre tipus de vi ideal. Hi ha persones que prefereixen els afruitats o dolcencs, d’altres es decanten pels vins secs, més salats. A molts els encanten els vins astringents i d’altres els prefereixen frescos, amb acidesa.

Sigui quin sigui el vostre tipus de vi ideal mireu d’identificar-lo i aneu buscant aquells que més s’avenen amb els vostres gustos. És el que jo anomeno el grup Alfa. Per fer-ho podeu consultar els professionals de les botigues especialitzades on us poden ajudar molt en aquesta cerca. Però sobretot no us estanqueu en una sola marca de vi perquè no us ajudarà a comparar.

Quan el vostre paladar els tingui identificats i n’hagueu tastat uns quants, cadascú amb els seus matisos dins la gamma que més us agradi, aventureu-vos a anar una mica més enllà. Podeu identificar si hi ha varietats de raïm que es repeteixen una i altra vegada en els vins que us han agradat, podeu buscar les aromes de fusta que dóna l’envelliment en bótes de roure o, en el cas, per exemple, dels blancs afruitats, podeu mirar de jugar a descobrir l’aroma d’alguna fruita amagada.

Tot això sense presses. És impossible fer-ho tot en un dia. Ni en dos, ni en deu.

Quan ja tingueu el vostre grup de vins Alfa identificat i el conegueu mireu de buscar tres o quatre adjectius que els defineixin (dolç, salat, àcid, etc.) i retingueu-los a la memòria.

A partir d’aquí enceteu la descoberta d’un nou grup i repetiu tot el procés. Si per exemple heu començat amb els blancs afruitats, perquè no fer una incursió al món dels rosats?

Quan hagueu seguit aquest ritual amb dos o tres grups diferents comprovareu com, sense adonar-vos, la vostra ment s’ha anat omplint de conceptes que pot identificar ràpidament perquè té l’experiència del tast conscient que heu estat fent al llarg del procés. Serà aleshores quan la vostra curiositat us demanà més i ja no n’hi haurà prou amb identificar grups.

És aleshores quan val la pena assistir a un curs de tast i quan cal que comencem a escoltar les paraules d’aquells professionals que ens poden guiar en el reconeixement de les aromes i en la descoberta de les particularitats de cada varietat, de cada zona o de cada tipus d’elaboració.

Trobareu una àmplia oferta de cursos de tast per a diferents gustos i nivells a vinoteques, entitats o als programes d’activitats paral•leles a la majoria de les fires del vi que es fan a Catalunya. Aprofiteu-los i aprofiteu també aquests certàmens per tastar petites quantitats d’una gran diversitat de vins a preus raonables i sense haver de comprar ampolles senceres. I si ho podeu fer en companyia i intercanviant sensacions i impressions sobre el vi, molt millor.

Apa que no hem canviat en 50 anys

2011-11-14T23:49:00.003+01:00

Cinquanta anys poden ser un llarg període de temps o un simple aclucar d’ulls en la història d’una civilització. Tot és relatiu. Però més enllà de posar-nos filosòfics, el pas de cinquanta anys em va permetre comprovar ahir diumenge com ha anat canviant la història de la viticultura en aquest racó de terra penedesenc.

Parlo de la pel•lícula 'Com s’organitza un servei antimíldiu', rodada el 1961 a partir de la bona voluntat i perícia de Lluís Muntan, el director i Jordi Ticó, la persona que ara fa cinc dècades va crear la xarxa d’avisos antimíldiu al Penedès inspirant-se en algunes experiències franceses.

La pel•lícula va servir aleshores per convèncer els viticultors de la necessitat de lluitar contra el míldiu. Ara, 50 anys després, el document ens mostra un Penedès gairebé desconegut, amb àmplies planes de vinyes sense la petjada de la urbanització i amb una població eminentment rural.

No falten les anècdotes o aquelles qüestions que més comentaris aixequen en veure la pel•lícula, com ara el fet que el raïm s’aixafava dins la portadora per fer-ne cabre més quantitat o el sistema que tenien per tal que les mesures diàries a les estacions de control del míldiu arribessin a Vilafranca. A la narració del documental s’estableix que el trasllat d’aquesta informació es feia pel mitjà més ràpid possible, és a dir per telèfon o amb el cotxe de línia.

Sens dubte és un interessant document per comprovar com ha canviat la vinya i com hem canviat tots plegats.

El documental està ara a la Filmoteca de Catalunya i es va poder veure fa dos anys en un primer mini festival preludi del Most. Ara, amb motiu del 50è aniversari la pel•lícula s’ha tornat a projectar aquest passat cap de setmana al Vinseum. Tot i que desconec si hi haurà una tercera oportunitat, recomano que si es torna a projectar en alguna ocasió, tots aquells que puguin guardin un forat a les seves agendes per veure el documental.

Per a què serveix debatre sobre la verema? (2011)

2011-11-04T08:26:00.001+01:00

Sempre he pensat que si les coses es continuen fent deu ser que agraden, que tenen èxit o que són útils.. però ja em perdonaran perquè jo continuo sense trobar la clau dels Debats de la Verema que organitza l’Acadèmia Tastavins i que s’ha tornat a celebrar aquesta nit de dijous a Vilafranca. Si més no en el seu format actual. (Per cert, l’any passat vaig titular igual el post de resum del Debat 2010 i encara no he trobat la resposta)

Em quedo amb el fet positiu que enguany hem vist cares noves i hem escoltat argumentacions a favor i en contra de l’aplicació de la targeta, la limitació dels rendiments, la necessitat d’augmentar el nombre de cellers i la de crear una subzona pel cava que el diferencií d’altres zones productores de l’estat espanyol. Però res que els seus protagonistes no hagin manifestat ja en diverses ocasions i fòrums.

He passat dues hores davant la pantalla de l’ordinador (seguint el debat per streaming) escoltant argumentacions interessants de pes però també algunes intervencions que m’han semblat que responien sobretot al fet d’haver de dir alguna cosa per justificar l’assistència.

Què tal si ens plantegéssim un debat centrat en el model de Penedès que es vol i dels pros i contres que això significa per a tots els sectors agraris i elaboradors amb totes les cartes sobre la taula? No seria millor discutir a quin indret es vol arribar i quines dificultats ens trobarem tots plegats a la carretera?

I sobretot, no seria convenient diferenciar clarament un debat d’objectius per cava i un altre per vi de Do Penedès? Ja comença a ser hora que no parlem de verema al Penedès en global sinó que centrem l’objectiu de la càmera. Potser així podrem començar a conscienciar el consumidor que no tot el raïm que entra a la tolva té el mateix destí.

Cava dolç amb panellets

2011-10-31T12:25:00.002+01:00

Quan jo era petita a casa es bevia semisec. De fet no hi havia cap altre tipus de cava, entre altres coses perquè la tecnologia del control d’elaboració no permetia grans filigranes. Amb l’arribada de l’acer inoxidable, els controls de fermentació i amb la millora tecnològica dels cellers, els caves van canviar i vam descobrir els bruts i bruts nature.

I els semisecs van caure en l’oblit més absolut.

Molts cellers van deixar l’elaborar-los o simplement els feien com a productes residuals adreçats a algun mercat concret o per a consumidors nostàlgics i generalment d’edat avançada.

D’uns anys cap aquí, però, hem vist com els caves dolços i semisecs tornen a treure el nas i molts cellers han optat per crear un cava dolç dins el seu portafoli i prestigiar-lo com un producte de qualitat per consumir amb maridatges especials.

I quin maridatge millor que el de les castanyes i els panellets per aquesta nit? Que em perdonin des de l’Empordà, Tarragona, el Priorat, la Terra Alta.. i tants d’altres però a mi no m’agrada acompanyar els panellets amb els vins dolços i les misteles clàssiques. L’acumulació de dolçor se’m fa massa feixuga.

Per a aquells que us passi el mateix podeu optar per acompanyar els panellets amb caves dolços o semisecs. Una alternativa interessant i original que pot ajudar a generar comentaris a la taula i valoracions sobre la combinació. Jo hi aposto fermament perquè el carbònic refrescant del cava em permet eixugar del paladar la sensació enganxosa del greix i el sucre dels panellets però mantenint la sensació de dolçor en el maridatge.

Compte! No intenteu aquest mateix experiment amb un cava brut o Brut Nature ja que la manca de licor d’expedició o de sucre afegit al cava provocaria massa contrast al paladar i acabaria sent un fracàs, per molt bon cava que hi poseu.

Per trobar aquest tipus de caves cal anar a les botigues especialitzades on de ben segur us podran aconsellar però per si voleu algunes propostes us recomano el Gramona Gran Cuvée de Postres Dolç, el Juve y Camps Cinta Púrpura semi sec, el Llopart Nèctar Terrenal, l’Albet i Noya Dolç de Postres o el Freixenet Malvasia.

Tots ells són grans productes amb característiques diferenciades, com les varietats d’elaboració o el temps de criança, però us asseguro que no us deixaran indiferents. A més tots ballen dins la mateixa gamma de preus i els podeu trobar a 8 o 9 euros aproximadament.

Al jurat del Most Festival

2011-10-28T22:15:00.001+02:00

Vull aprofitar avui per donar les gràcies a l’equip del Vinesum i del Cine Club Vilafranca, organitzadors del MostFestival (Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava) per haver-me demanat de ser un dels membres del jurat de la secció Collita 2011.

Tinc pràcticament totes les produccions ja a sobre de la taula i m’esperen unes quantes hores de visionat que estic segura que seran captivadores.

Per raons òbvies no donaré detalls però espero poder valorar (sense donar cap tipus de pista) què m’han semblat en conjunt un cop m’hagi empassat les deu hores de DVD.

Per aquells que encara no sapigueu què fer el cap de setmana del 12 al 14 de novembre us suggereixo fer un tomb per Vilafranca del Penedès i per les projeccions del Most amb un ampli programa relacionades amb el vi i el cinema que han lligat amb el Dia Europeu de l’Enoturisme.

Aquesta és la primera edició del Festival, que ja va tenir un tast d’aperitiu va un parell d’anys si no em falla la memòria. Les projeccions es faran del 10 al 13 de novembre a diferents espais de Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Subirats o Olèrdola i a cellers i caves de tota la comarca.

El Festival inclou dues seccions oficials: Collita 2011 i Gran Reserva, premis honorífics, una mostra de curtmetratges, sessions per a públic infantil, jornades professionals i un programa d’activitats paral•leles.

De moment i per anar fent boca us proposo fer un tast de festival amb el seu anunci oficial.

El consum de vi a Espanya és ridícul i la culpa la té en part la nostra generació

2011-10-27T10:06:00.000+02:00

Entrevista a Pere Bonet Ferrer, president de la Confraria del Cava de Sant Sadurní, realitzada el passat dia 19 d'octubre i publicada al Penedès Econòmic en l'edició d'avui...

Té la perspectiva privilegiada del sector del cava que li dóna el fet de ser director de comunicació de Freixenet i alhora presidir des de fa set anys la Confraria del Cava de Sant Sadurní. Anuncia que vol deixar aquest darrer càrrec per donar pas a noves persones al capdavant de l’entitat i per tant, aquest podria ser el seu darrer any de presidència. Acaba de tancar una exitosa Setmana del Cava que ha complert enguany la seva trentena edició i continua treballant per la promoció del cava amb la vista posada sobretot en la internacionalització i el suport a les empreses.

Com ha anat la Setmana del Cava?

Fantàsticament bé. Penso que la trentena edició ha estat excel•lent tot i l’actual conjuntura econòmica. Encara ens queda la cursa solidària del País del Cava en suport de la Marató de Tv3 i hem hagut de tancar les inscripcions per la quantitat de gent que teníem. I per la resta tots els actes han estat molt bé. Hem tingut la sort de comptar amb un gran confrare d’honor, el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Sr. Artur Mas i d’uns confrares de mèrit excel•lents. El congrés del cava ha tingut un altíssim nivell tècnic i la reina del cava i els pregoners ha estat fantàstics. A més la presentació que vam fer aquest any al Molino va ser molt desenfadada i va tenir un gran ressò, com tots els actes.

La crisi també afecta la Setmana del Cava?

L’afecta com a tot. El nostre principal patrocinador és el Consell Regulador del Cava, perquè de fet els actes de la setmana del cava ajuden a promoure aquest producte, però també hem de tenir present que l’organització d’aquets actes comporta moltes despeses i això ens obliga a buscar diverses fonts de finançament que ens han ajudat.

S’han de canviar coses?

Hi ha qui considera que la Setmana del Cava no s’hauria de centrar tant aquí, on el consum del cava ja està força estès, però els actes sempre s’han fet aquí i penso que és important mantenir-los. El que sí fa la confraria és donar a conèixer el cava a altres zones d’Espanya amb l’agermanament amb diferents Denominacions d’origen.

I la reina? En continuarà havent?

En alguna ocasió ens han pressionat força perquè algun any hi hagi un rei del cava i ens han acusat de classistes, però jo penso que les coses estan bé així i sóc partidari de deixar-les com estan. A més el conjunt actual permet oferir un espectacle festiu amb la coronació i els pregons de caire teatral.

L’any vinent acaba el seu segon mandat a la Confraria del Cava. Continuarà presidint-la?

Crec que amb vuit anys al capdavant de l’entitat hauré cobert una etapa. Faig la feina amb molta il•lusió i tots els membres de la junta dediquem moltes hores els dilluns als vespres i altres dies per preparar les activitats però crec en els relleus i penso que seria bo que una altra persona agafés el relleu de la confraria per emprendre nous projectes.

Ha aconseguit tot el que s’havia plantejat, en aquests anys?

Penso que hem tirat endavant tots aquells objectius que inicialment m’havia plantejat. En primer lloc volia normalitzar la imatge del cava, que venia del boicot, i en segon lloc volia internacionalitzar la confraria, cosa que hem aconseguit amb les tres investidures internacionals que hem fet. La primera als Estats Units, a Los Angeles, la segona al Japó i la darrera de nou a Nord-America, a Nova York, on vam situar el Cava al màxim nivell i va tenir un fort ressò, especialment al Japó, on la litúrgia de la confraria lliga molt amb el caràcter del país.

Jo anava a dir-li que veia aquesta litúrgia precisament obsoleta.

I potser molts de nosaltres també des de dins la hi veiem, però quan vas per aquests móns veus que el cerimonial dóna prestigi a l’acte i és molt ben valorat. A més són actes d’investidura que solen durar 45 o 50 minuts i que qui els veu per primera vegada es mostra interessat, és clar que si portes 30 anys veient-ho és més avorrit.

I la propera investidura internacional?

La farem l’any que ve al Brasil. Un país on malgrat que l’economia ara mateix ja no creix tan espectacularment està considerat un país emergent i que té un gran potencial pel cava on el consum del nostre producte creix cada any, S’ha d’aprofitar. L’exportació és la solució a la crisi.

Quan surten a l’estranger tenen quantificada econòmicament la repercussió d’aquestes accions mediàtiques i promocionals?

És molt difícil mesurar la causa-efecte però el que aconseguim és que es parli del cava. A més les estadístiques es poden llegir de moltes maneres però per exemple quan vam arribar al Japó el cava havia experimentat una lleugeríssima davallada de 300.000 ampolles i quan vam marxar, a l’any següent, vam augmentar a un milió. Ho va fer la Confraria? No. Segur que no. Però vam aconseguir que es parlés del cava a molt alt nivell, prestigiar el cava i sens dubte ajudar a les marques a que venguessin millor els seus caves. O sigui que una mica de mèrit si que podem tenir.

De quin tipus de cava estem parlant?

Quan la Confraria surt a l’estranger sempre fa promoció dels caves de gamma alta. És cert que el gran volum d’exportació el formen els caves de la gamma mitja però a banda de les investidures organitzem també actes especialitzats on donem a conèixer els millors caves entre el públic especialitzat, fem introduccions tècniques al cava, parlem i expliquem la nostra diferencia en relació a altres zones, els avantatges del nostre territori, la qualitat dels nostres enòlegs i finalment degustem grans caves amb harmonia amb la seva gastronomia. Són conferències i posades en escena molt qualificades.

I a l’estat espanyol?

Aquí la imatge del cava està molt estandarditzada tot i que cada vegada es valora més el producte de qualitat. Actualment cada celler té com a mínim un cava rosat de gamma alta i un gran reserva, o dos o tres. El cava és un vi molt especial que ha sabut declinar-se en una gamma que molt pocs vins tenen al món. Hem de saber posar-lo en valor.

Com veu la Jove Confraria del Cava?

Fan una feina excel•lent i a més molt difícil, ja que ells promouen el cava en un ambient, els dels joves, que no està acostumat a beure vi. La culpa la tenim nosaltres, els de la meva generació, que durant anys hem dit als nostres fills que vagin en compte amb el vi i quan s’han fet grans han acabat per beure altres coses abandonant la cultura del vi en favor d’altres cultures menys nostres i no tan saludables com el vi, que és part de la Dieta Mediterrània. Això està provocant que el consum de vi en aquest país sigui ridícul. Devem estar a hores d’ara en els dotze litres de vi per persona i any a Espanya, comptant els turistes, que també beuen. És ridícul si tenim en compte que som el país amb major superfície de vinya. I bona part de la culpa la tenim els de la nostra generació.

El futur del cava a curt termini és positiu?

La situació és delicada i ens estem ensortint amb uns esforços importantíssims. Possiblement aquest any el tancarem amb un lleuger augment en volum aconseguit amb molt de treball i esforç per part de tots els elements que conformen la cadena, des del pagès, que està cobrant preus baixos pel raïm, a l’elaborador. Però tots hem de fer aquest esforç per mantenir el lloc de treball de moltes famílies, el paisatge o l’entorn.

Un agricultor podria dir-li que cobra el mateix ara que quan les coses anaven econòmicament bé al sector.

Jo entenc a l’agricultor, però també entenc a l’elaborador, que ha de fer esforços importants per mantenir-se en l’actual situació, i a hores d’ara no es pot fer millor. No obstant, hem de pensar a mig termini i començar a rectificar per millorar el futur de tot el sector.

I de cara a la campanya de Nadal, l’acabarem bé?

Aquest 2011 està sent un any molt difícil i acabarà amb unes eleccions, cosa que no ajuda massa, però penso que podem acabar l’any de forma positiva treballant molt i sobretot gràcies a l’esforç d’exportació que estan fent les empreses del sector.

Un viticultor us convida a compartir els seus vins

2011-10-22T20:27:00.000+02:00

Us proposo avui la lectura de l'article que vaig escriure per la revista Perspectiva núm 107, de l'Adeg, que acaba de sortir al carrer.

Confesso, una vegada més, la meva admiració pel caràcter francès emprenedor, venedor i comerciant. Hi penso des d’un dels petits miradors situats a la carretera que mena de Banyuls a Catalunya mentre contemplo el paisatge de vinyes escarpades alineades en pendents vertiginosos a costat i costat de la carretera. M’hi he aturat per assaborir una alenada de mediterrània i fer un recés dels inacabables retombs de la ruta.

En sortir del cotxe escolto una veu cortida i ferma, però afable, que crida “un viticultor us convida a compartir els seus vins”. No es dirigeix directament a mi ni m’agafa de sorpresa, perquè porto estona veient com a cada petit mirador de carretera hi ha instal•lada una cabana de fusta d’estil casolà on es promou la venda i la degustació de vins.

M’aturo a observar-lo des d’una certa distància. La cantarella de la invitació es va repetint periòdicament mentre els turistes observen el paisatge. Un o dos s’hi aturen a fer conversa i un d’ells en surt amb un estoig de dues ampolles.

No sé quantes hores s’haurà de passar aquí el viticultor per treure’s un sou de la venda dels seus vins però el miro i no puc evitar de pensar en les desenes de pagesos i elaboradors catalans que conec que segurament ara estan a casa seva.

Sóc conscient que caure en les comparacions és un recurs fàcil i com diu la dita “odiós”, però entenc ara perquè a França un percentatge absolutament contundent de les vendes dels petits elaboradors es realitza en el propi celler o, en aquest cas, amb la venda directa.

Els avantatges són innegables. Aquest senyor que tinc al davant convidant a compartir els seus vins s’està estalviant els marges comercials i el poc interès que puguin mostrar possibles intermediaris vers el seu producte; està explicant ell directament els seus vins als clients i, sobretot, el que és més important, està rebent directament els comentaris i els suggeriments d’aquells que beuen els seus vins.

El pagès català, tret de comptades i honroses excepcions, és extremadament conservador. Segueix fidelment la dita “una collita al celler, una collita al camp i una collita al banc” i raríssimament hipoteca les seves terres per arriscar-se amb noves inversions o iniciatives, en part perquè si ho fa serà malvist per la resta de “companys” de professió que ràpidament s’afanyaran a sembrar la incertesa sobre la viabilitat econòmica de l’explotació. I ay! d’aquells que s’aventurin a fer-ho perquè a més de lluitar contracorrent en el seu entorn hauran de fer front a les seves pròpies famílies i a les reticències de pares o avis.

Malgrat tot, són moltes les explotacions que s’han modernitzat i molts els pagesos que comencen a canviar la seva mentalitat. En algunes zones, com la de la comarca del Priorat, el canvi els ha vingut donat per les circumstàncies externes d’uns quants il•luminats que van fer-los obrir els ulls de la qualitat dels seus productes. En altres, com l’Empordà, els canvis s’estan produint tot just ara que les noves generacions impulsen nous vins nascuts de petits cellers.

Al Penedès, en tant que gran gegant de la viticultura catalana, els canvis són lents i complicats tot i que cada vegada són més els joves viticultors que aposten per crear petits cellers amb productes de qualitat. Un dels cassos més emblemàtics sorgits darrerament és segurament el de Mas Candí, però em venen al cap noms reconeguts com Alemany i Corrió, Pardas o tants d’altres.

Són aquestes petites explotacions les que també haurien de donar un impuls important a l’anomenat enoturisme, del que tan sovint es parla. És cert que s’estan fent passes importants per impulsar-lo però cal tenir present que són molts els empresaris que encara veuen com una molèstia el fet que els turistes visitin les seves instal•lacions per acabar comprant una o dues ampolles. Això sense comptar la distribució dels espais del cellers, poc o gens pensada per la recepció de visites; l’organigrama de la visita; l’adaptació del llenguatge al tipus de públic assistent, etc.

Fa poc vaig tenir ocasió de compartir una incipient experiència d’enoturisme impulsada des del celler Mas Can Colomer de Sant Marçal i l’Hotel Kursaal de Calafell on el consultor turístic Carles Mera lamentava bona part d’aquestes mancances tot i que reconeixia que s’estan començant a fer esforços importants en aquesta àrea.

Suposo un possible símil de comparació seria el de la tortuga de la faula, que avançava lenta però segura. Aquí lents sí. Segurs, espero que també.

Una proposta original per gaudir del Vi i de l’Empordà

2011-10-19T22:20:00.024+02:00

Se’m fa difícil definir el Mas Sorrer i la seva eclèctica oferta lúdica i cultural. Un resum superficial de situació establiria que es tracta d’un vell mas situat a Gualta, al mig de la plana empordanesa, on en Gerard Argemí ha establert un quarter general afegint pedaços d’aquí i d’allà fins a convertir-lo en un centre d’activitat musical, cultural, i cinematogràfica ... i on, a més, es pot menjar i beure.

El conjunt resulta molt atractiu de nit i a l’estiu o primavera, on els jocs de llums i ombres permeten establir espais recollits on afavorir la tertúlia al voltant d’una taula instal•lada al costat de l’hort; passejar per un camp acabat de segar; tastar originals còctels en una barra especial o prendre una copa a la barra d’un xiringuito amb aires tropicals.

En aquesta ocasió el Mas Sorrer obre portes a plena llum del dia per encetar una iniciativa que volen que tingui recorregut. L’han anomenat Caràcters de Vi i pretén aglutinar en una jornada tota mena d’activitats relacionades amb la cultura vitivinícola en sentit ampli.

Començaran a les 11 del matí amb la instal•lació de taules on diversos elaboradors o representants de marques oferiran a tastar i explicar els seus vins. La llista de propostes és tan llarga com interessant però per anar fent boca comentar que es podran degustar: Vins d’Arché Pagès, Oliver Conti, Eccoci Wines, Clos Mogador, Venus la Universal, Vines d’Olivardots, TerraRemota, Clos d’Agon, Laurona, Imperfecte, Laurant i Corrió i celler Brugarol. Això sumat a la presència d’alguns dels seus artífexs: Bonfill Arché Pagès, Jordi Oliver, Philippe Dambois, Renne Barbier, Sara Pérez, Carme Casacuberta, Teresa Nieto, Miguel Coronado, Noel Lan, Joan Farreras, Irene Alemany o Maria Carme Pujades.

A dos quarts de dotze començaran les activitats tot barrejant vi amb jazz en directe i a les 12 obriran el mercat de menjar en el que es podran tastar algunes de les especialitats clàssiques de la casa, com ara els pinxos de vieires amb panxeta ibèrica, davant les que em trec mil vegades el barret.

A les 3 de la tarda, per als més menuts, faran un taller de pintura amb vi, i un concurs de “nassos” a les 4 per a tots els assistents.

Una hora més tard s’oferirà un taller de degustació en funció del tipus de copa; i per acabar, a dos quarts de set de la tarda, una perfomance de vi i jazz a càrrec del sumiller Eduard Solà.

La jornada permetrà també participar del projecte de creació d’una nova marca de vi a partir de l’elecció de les mostres tastades. La informació detallada del projecte la podeu trobar al web http://www.tueligeslevino.com./

També és important l’apartat preu, ja que tota la jornada, inclòs el pica pica del mercat gastronòmic costa 20 euros per persona o 10 euros per als menors de 18 anys. Les copes de tast seran de la marca Riedel i caldrà deixar un petit dipòsit per si es trenquen.

Cavatast atapeït

2011-10-09T21:58:00.012+02:00

“Aquí demà no s’hi podrà ni respirar” o “el millor que podrien fer és agafar els estands d’una banda i desmuntar-los aquesta nit per posar-los més avall”. Són dues de les moltes frases que el passat divendres s’escoltaven poc després de la inauguració del Cavatast, a Sant Sadurní d'Anoia, quan el recinte es va tornar gairebé impracticable degut a que el nombre de visitants feia impossible circular normalment per la zona.

I no és que de cop i volta l’afluència de visitants al primer dia del Cavatast s’hagi triplicat, sinó més aviat que les millores plantejades enguany per l’organització i la voluntat d’optimització econòmica no han donat els seus fruits.

Fins ara, la mostra s’havia instal•lat a la part baixa de la rambla de la Generalitat amb una llarga filera d’estands a una banda de carrer i taules o espais lliures situats al davant. Dedueixo que aquesta distribució obligava a una important despesa d’il•luminació o lloguer de mobiliari i que per això es deu haver volgut canviar a la part alta de la mateixa rambla amb una filera d’estands a cada cantó del carrer.

Això ha provocat que la gent que agafava la seva degustació no pogués enretirar-se de la zona on era, per manca d’espais lliures i que es creés en molts moments una veritable sensació de tap. Jo la vaig poder viure en persona el divendres a partir de les vuit del vespre i dissabte al migdia i asseguro que entraven ganes de fugir corrent.

I em sembla que no he estat pas l’única ja que fent un cop d’ull a la pàgina del Cavatast al Facebook es pot veure fàcilment com els han plogut crítiques a tort i a dret. Per la ubicació i pel fet d’haver de pagar 2 o 3 tiquets per la degustació d’alguns caves. Fins i tot hi ha qui s’ha dedicat a comparar en un vídeo la mida i la capacitat de la copa de l’any passat amb la d’aquest any, força més petita la d’enguany, per cert.

Personalment trobo que el fet de pagar dos o tres tiquets per un cava de qualitat superior és una bona idea però si fem comptes et surt per un ull de la cara:

Copa de cava + 4 degustacions = 6 euros

Per tant cada tiquet de degustació surt a 1,5 euros (1,2 euros si divideixo entre tiquets més copa), que multiplicat per 3 tiquets significa que cada vegada que he tastat un gran reserva de tres tiquets m’ha costat uns 4,5 euros!! Repeteixo, 4,5 euros. Algun s’ho podia valer, però no tots els de tres tiquets mereixen aquest preu.

Ah! I això sense comptar que no es podia agafar tiquet de repetició i que quan s’acabaven els 4 tiquets havies d’anar a comprar una nova copa. I a sobre, quan divendres vaig mostrar la meva queixa per aquest fet a la noia de venda de tiquets em va respondre que així podia aconseguir fer una petita col•lecció de copes.

La llista de desencerts d’aquest any ha estat llarga tot i que també seria injust oblidar els encerts, com ara la voluntat de canvi global, l’obertura de la botiga del Cavatast o l’ampli i atractiu programa d’activitats paral•leles amb sessions de tast i degustació.

I a tot això encara no he esmentat res sobre els caves tastats. Reconec que no he arribat a tastar tot el que m’hauria agradat però dels que he anat provant durant dos dies em quedo amb el Sumarroca Cuveé 07 Brut Nature Gran Reserva, el Brut de Brut 2003 de Recaredo, el Castell de Perelada Cuvée 2006 100% Trepat, el Brut Reserva de Vilarnau i l’Eudald Massana reserva.

La Mostra canvia, o com a mínim ho intenta

2011-09-24T22:20:00.003+02:00

Vaig visitar ahir la Mostra de Vins i Caves de Catalunya encuriosida pels canvis anunciats per aquest any i que, entre altres, inclouen el tancament de la venda de tiquets a les 8 del vespre per evitar convertir el consum moderat en excessos alcohòlics; el canvi de les clàssiques copes “catavins” per altres Riedel de tast professional; la substitució de la gran carpa de tast de l’any passat, per petits espais pels consells reguladors; l’eliminació de la doble filera d’estands a banda i banda del moll de la fusta o l’augment d’expositors, entre altres.

La veritat és que els canvis es noten i la munió de crítiques i comentaris que ahir divendres entomava amb paciència el director de l’Incavi, Jordi Bort, també. Crítiques provinents sobretot de persones que, de cop i volta, es trobaven que havien de pagar 5 euros per una copa i 5 més per un val de 6 tiquets de degustació, de vi o cava. Cosa que, per cert, no vol dir que es poguessin tastar 6 vins diferents, ja que molts tastos costen de 2 a 4 tiquets. O també crítiques per la mida dels estands, que no han acabat d’agradar a molts expositors que malgrat que no han de pagar tant aquest any pels seus estands veuen que sols disposen de tres metres de façana en comptes dels 4 metres habituals

De tota manera m’agraden aquests canvis. I possiblement als cellers també, a jutjar per l’augment del nombre d’expositors. Tot i que com sempre les xifres ballen a gust. Encara es pot llegir al bloc de la mostra de l’any passat que al 2010 van participar-hi 32 cellers, mentre que ara ens diuen que van ser 27 i que enguany n’hi ha 55. Suposo que per justificar-nos que han augmentat el doble. (Que dolentes que són les hemeroteques a Internet, senyors).

Però anècdotes a part, penso que, tret dels espais de tast dels Consells reguladors que resulten petits i poc operatius, els canvis en aquesta mostra són positius i consoliden un camí en el que s’està treballant des de fa uns anys. Un sender que resulta inevitable si realment es volen promoure els vins catalans com a productes de qualitat. Segur que implantar aquests canvis en una mostra de caire tan popular com la de Barcelona és complicat i molta gent no els entendrà, però em quedo amb el plaer de poder tastar en bones copes i assaborint vins com un Clos Mogador o un Manyetes, a la Mostra. Això si, em va costar 8 tiquets la degustació.

No espero que les valoracions oficials m’expliquin quines conclusions n’extreuen perquè sempre solen ser de color rosa. El temps serà qui determini si la línia encetada es consolida. Cosa que espero.

Aquest any, sí. Podré comprar ampolles al Cavatast

2011-09-21T23:40:00.004+02:00

I ho faré, juro que ho faré. He estat tants anys preguntant als responsables del Cavatast perquè no es podien comprar ampolles de cava a la mostra, que quan aquesta tarda un bon amic, en Daniel, m’ha enviat un mail dient que aquest any se’n podrien comprar, no me’n saia avenir.

El 3 d’octubre de l’any passat (cliqueu aquí si voleu llegir el post) publicava un post en aquest mateix bloc reclamant un punt de venda dels productes que es tasten al Cavatast per tal que la gent que ve de fora i que no pot accedir fàcilment a la distribució d’alguns cellers de petita producció pugui emportar-se a casa seva una ampolla del cava que ha tastat i assaborir-lo quan vulgui.

Deia aleshores i continuo mantenint que “a les 11 de la nit no hi ha cap comerç obert per comprar cava i si pensem que la gent recordarà aquell cava que ha tastat i es desplaçarà un altre dia a Sant Sadurní per comprar-lo a una botiga o directament a la cava, és que no ens adonem que estem perdent unes oportunitats de compra impulsiva importants”.

La botiga del Cavatast, com l’han anomenada, no obrirà fins les 11, però com a mínim hi serà. Estarà situada a la Rambla de la Generalitat i obrirà en els següents horaris:

Divendres 7 d'octubre: de 19 a 22 h
Dissabte 8 d'octubre: de 12 a 16 h i de 18 a 22 h
Diumenge 9 d'octubre: d'11 a 16 h i de 18 a 21 h

No sé quant cava es vendrà, tot i que penso que l’objectiu no ha de ser el de quantificar el nombre de caixes o ampolles venudes. És millor parlar d’un servei complementari i un apunt per augmentar la qualitat de la Mostra.

Podeu descarregar el programa del CAVATAST en el següent enllaç.

Els cellers ens ensenyen...... a tastar

2011-09-16T23:13:00.002+02:00

Segurament el vespre/nit d’un dia laborable de final de setmana no és el millor moment per endinsar-se a tafanejar en els llocs webs de les grans empreses del vi. Ni els 5 sentits estan operatius, ni els reflexes estan en òrbita, però malgrat tot em sembla interessant recomanar els cursos de tast, viticultura i enologia que he trobat a moltes de les webs dels considerats com a grans vins espanyols. O si més no, vins de gran consum.

Realment si assimiléssim tots els conceptes dels cursos de tast que ens ofereixen aquestes empreses a les seves webs ens podríem arribar a convertir en coneixedors de primer nivell. Són complerts, estructurats i seriosos. Cadascun amb el seu estil i tarannà però certament sorprenents. Tan sols faltarien recomanacions per contrastar la informació amb el tast de determinats vins.

El de Freixenet, per exemple, avalua el nivell per àrees temàtiques sense atorgar puntuacions ni nivells. Quelcom que si fa el web de Torres on es crea una mena de repte de superació personal a base d’avançar nivells i veure vídeos que t’ajuden a anar avançant en el teu coneixement. Per cert, un cop superats t’envien un certificat per que l’imprimeixis i l’ensenyis als amics on t’acredita a poder parlar de vins amb propietat, uix!!.

Una mica menys pompós però igual d’efectiu és el manual de tast interactiu per a cava que ofereix Codorníu al seu web, on es pot seguir un complet curset, per bé que amb la descàrrega de pdf’s farcits de lletra i contingut.

A Marques de Riscal, en canvi, conviden a la relaxació al ritme del tic-tac del rellotge amb el lema “Sensaciones Vivas” sota el que descobrim que no hi ha un curs de tast ni nocions sobre viticultura o enologia però si un acurat, visual i suggerent viatge pels sentits del vi.

A Viñas del Vero han ideat un pràctic diccionari de termes vitivinícoles i un directori dels principals màsters i cursos professionals que hi ha a Espanya en relació al vi.

No hi ha, en definitiva, celler que actualment es preui d’una bona web on no hi apareguin consells de tast, cursos, o tot allò que calgui per ensenyar al consumidor. Fins i tot el mític Don Simon té un diccionari de termes vinícoles (justet però diccionari) al web de la seva firma mare, García Carrión.

Cada cop és més necessari acostar el vi als consumidors sense parlar amb llenguatge estrany o termes inaccessibles. El màrqueting ja ho ha detectat. Els consumidors encara no ho sé.

Això fem els tastadors?

2011-09-13T23:04:00.000+02:00

Bonísima paròdia d'un tast de vins amb aigua a les copes. O potser no tan allunyat de la realitat d'alguns tastadors?

Si em tallen les ales marxaré

2011-07-26T11:44:00.002+02:00

Us reprodueixo tot seguit l'entrevista publicada en el número 3 del Penedès Econòmic que vaig realitzar fa uns dies al nou president del Consell Regulador de la DO Penedès.

Josep Maria Albet i Noya

President del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès

Elecció a la segona però finalment escollit president.

Jo pensava que hauria sortit ja la primera vegada però vam arribar tard perquè el sector viticultor ja havia triat un candidat i no van voler retirar-li el suport, evidentment. No ho trobo malament en aquest aspecte. A mi m’hauria agradat ser-ho fa més dies perquè em feia molta il·lusió i me’n segueix fent i perquè penso que hi puc aportar l’experiència del sector i coneixedora del mercat, amb l’exemple del que he fet a casa.

Com es lliga això amb la feina de portar una empresa?

Jo porto una part de l’empresa i la seguiré portant. M’alliberaré uns dies per portar el Consell Regulador, però també és cert que el Consell si no hi és el president també funciona.

Continuïtat o canvis?

La idea és aportar tot el que jo pugui i fer coses. En els darrers tres anys, amb en Francesc Pascual de president ja s’ha treballat en aquesta direcció i malgrat que jo no fos president, amb Uvipe hem treballat en aquesta línia i el Pla Estratègic s’ha desenvolupat ja amb els primers resultats. Penso que el mercat està començant a veure el xarel·lo com una varietat qualitativa i que és bandera del Penedès. S’està detectant a nivell català i internacional. Fa poc llegia les conclusions d’una jornada del sud de França en les que parlaven de la necessitat de començar a experimentar amb el xarel·lo posant-lo a nivell de l’albarinyo o el verdejo.

Curiós que allà busquin varietats no autòctones i aquí les reivindiquem.

Cada zona té la seva idiosincràsia i el sud de França és una zona que els ha costat molt agafar una identitat. De fet encara no la tenen i són vistos com a una zona molt productora de vi. És com La Mancha del vi francès.

Pensava que m’anava a dir que era com el Penedès.

Potser ho podia haver estat fa trenta anys, quan el Penedès es va abocar a una gran producció, però d’ençà que va sortir la Do Catalunya, el Penedès es va empetitint. Avui quan parlem de DO Penedès parlem de 8.000 hectàrees, no de les 24.000 que hi ha a la zona del Penedès. Això vol dir que totes les altres van a Cava i a Catalunya o a vi de taula.

Creu que hem acabat de pair aquesta barreja de tres denominacions en una mateixa zona?

No ho sé. Des de l’organisme de la Do Penedès estem prescindint cada vegada més del que és la Do Catalunya i la Do Cava. En tres anys des de la DO i el Penedès hem provocat que hi hagués més pas de vins del Penedès a Catalunya pel fet qualitatiu. El naixement de la Do Catalunya va apuntalar una Do Penedès qualitativa i ara l’estem acabant de rematar perquè s’ha apujat el llistó de la qualitat i les quotes. Hem fet una tria qualitativa i una tria de preu. Els vins més barats i els menys bons no poden permetre’s el luxe de ser Penedès. A més el Penedès ja ha enfilat una via encarrilada cada vegada més a prescindir del que faci la Do Catalunya o la Do Cava. Estem intentant separar el raïm Penedès de la resta perquè jo estic convençut que el raïm per Penedès es paga bé i l’altre no. Per això estic intentant destriar-ho i poder-ho demostrar. Estic convençut que el raïm de Do Penedès es paga bé, mentre que el de Cava i Catalunya hi ha una part important que no es paga bé i això crea malestar.

I això com ho entén aquell viticultor que porta habitualment el seu raïm a la cooperativa?

Per això volem saber quin és el preu real del raïm de Do Penedès i de Do Cava. El tema de que les cooperatives no separin és com el de qualsevol empresa. Si una empresa compra i no separa, no sap què paga per una cosa i per una altra. Però a les cooperatives s’hi ajunta un defecte estructural que s’ha quedat tan obsolet que l’haurien de canviar urgentment, que és el de pagar a resultes. Les juntes i les federacions de cooperatives no en volen ni sentir a parlar perquè es posaria en evidència la seva mala gestió, però això és de calaix que ho haurien de fer. És el mínim que se’ls podria exigir després de la quantitat de subvencions que reben de tots els ciutadans. És a dir una gestió eficaç dels seus recursos i que passi per un preu real compromès amb el viticultor abans de la verema, no un preu a resultes del que surti. Això és tan de la prehistòria que haurien d’avortar-ho ja els propis socis de la cooperativa, però ja et dic, les estructures jeràrquiques de les juntes i la Federació de Cooperatives es mouen molt bé en aquest ambient i això els va de primera. Però estan fent mal al sector productor que rebenta de ràbia perquè no pot viure. Els pagesos no poden viure i a sobre que els paguen a resultes volen que els viticultors defensin des dels sindicats el preu del vi. És demencial. Són els gerents els que han de defensar el preu del vi i pagar el raïm com una empresa qualsevol.

Plantejar això en veu alta ja és un canvi.

Jo ho he plantejat moltes vegades però fins ara no era president de la Do Penedès. És la meva opinió personal, no la del Consell, entre altres coses perquè el plenari encara no s’ha reunit. I a més, encara que alguna gent de cooperatives s’ho puguin prendre com un atac, és mentida. Penso que es faria un favor al sector cooperatiu si decidissin canviar aquest sistema de gestió que tenen. Si els viticultors tinguessin un preu en ferm abans de la verema, com a mínim els donaria tranquil·litat. El que no li donaria tranquil·litat és als altres que haurien de gestionar a partir d’un preu de cost.

Quin hauria de ser aquest preu? Hi ha algun mínim?

El mínim és quan la gent plega, que és el que els està passant ara a les cooperatives, que la gent els plega. A mi m’han ofert vinyes a lloguer pagant el que vulgui perquè el propietari no tingui pèrdues perquè el que guanya a un altre lloc ho ha deposar a la vinya. Això és penós, denigrant i insultant. Una part és el problema de les cooperatives perquè no tenen el tema del pagament ben solucionat i després també que algunes empreses se n’aprofiten, tot s’ha de dir. Algunes empreses que treballen amb cooperatives ja els hi va bé, però els hi va bé fins que acabi morint i després no ho reflotaran. A les cooperatives s’hi ha quedat la gent gran, els que van a temps parcial, els que no tenen futur ni seguidors... el professional que s’ha volgut quedar a la viticultura i és cooperativista està mort. L’estan matant.

Això està afavorint l’aparició de cellers petits?

Jo espero que si. El Penedès necessita molts més cellers. Només pel mercat català necessitem més cellers. A Catalunya hi ha 10.000 restaurants i des del Penedès no els podem subministrar. Hi ha 3 o 4 empreses que són molt grans i que per volum sembla que ja ho podrien fer, però una carta amb vins de dues o tres empreses solament, cansa. Ha d’haver-hi molta més diversitat. Al Penedès hi ha hagut una sèrie de propietaris que han dormit molts anys refiats de l’ombra del gran roure que els pagava el raïm mitjanament bé. Això d’anar a vendre era com una mica denigrant. Això ara és obsolet totalment. I molts tenen fins i tot cellers antics que amb una mínima inversió podrien reconvertir. A més hi ha l’enoturisme, que apropa el mercat.

I amb totes aquestes idees, perquè li tenen tanta por els sindicats agraris?

Jo crec que no m’han de tenir por, al contrari. Però el que per exemple penso és que el Consell Regulador no està per parlar de preus, entre altres coses perquè ho tenim prohibit. El que sí que podem fer és provocar coses i jo estic convençut que si el Penedès va bé, el preu del raïm pujarà. Però també serà una mica difícil que des de Denominació d’Origen Penedès es puguin pujar els preus de tota la zona del cava i de tot Catalunya. Abans potser teníem més pes però ara sols tenim 8.000 hectàrees. Ens hem empetitit buscant la qualitat com ara amb el projecte que volem tirar endavant de zonificar el Penedès.

Tan petit i dividit?

Si, perquè tenim altres exemples. Treballarem el mapa de sols a fons amb l’Incavi i personatge de pes a Catalunya. De fet està tot inventat i a França s’ha fet molt. Borgonya és l’exemple més clar pel Penedès, o Burdeus i Xampanya en son d’altres. Allà el gran consumidor continua comprant Burdeus, però el bon coneixedor busca algunes zones més concretes. Aquí això ens pot omplir de contingut i de discurs. Tots haurem de posar Penedès i si ho fem ben fet ens pot donar resultats. Ho estem intentant.

I ja ha començat?

Encara no m’he assegut ni a la meva cadira. Farem canvis al consell, farem canvis a la gestió perquè el Josep Ribas està prejubilat tot i que esperem continuar comptant amb la seva experiència. En Francesc Olivella portarà la gerència, amb una visió més jove i més aproximada al que jo crec que hem de portar, amb una visió més empresarial i àgil, eliminant burocràcia i centrant-nos en tres pilars bàsics: garantir l’origen, certificar la qualitat i promoció, promoció i promoció amb tots els mitjans i amb tots els recursos que puguem. Això no és un canvi radical sinó una continuïtat amb el que es venia fent, tot i que jo ja els he dit a la gent que espero fer-los córrer una mica. Penso que necessitem fer-ho i si algú no vol córrer, s’haurà de quedar. Penso que les coses s’han de fer ja i sinó la vida és molt curta i no tens temps de canviar res.

Ja el deixaran?

Si em tallen massa les ales en moltes coses ho deixaré perquè no tinc ganes de passar el temps i tinc molta feina. I m’agrada molt els projectes que tinc per desenvolupar a tots nivells, tant de creació de cellers, com de moltes coses. Si no em deixen fer coses que reflexin el meu caràcter hi poden posar un altre. No passa res.

De tota manera i vist des de fora, amb l’immobilisme que hi ha hagut sempre, costarà.

Si, costarà. Però si no hagués vist possibilitats de fer-ho, no m’hi hagués posat.I tant les empreses grans com les petites m’han donat la seva confiança. I tampoc no voldria fer servir mai el vot de qualitat per decantar entre elaboradors i productors, perquè tots hem de fer una pinya. Crec que puc convèncer a tothom, la prova és que vaig representar els viticultors durant 16 anys al Consell i em sento tan viticultor com elaborador, tot i que com a productor ja m’he independitzat dels elaboradors perquè m’ho consumeixo tot jo i fins i tot compro una mica de raïm.

Ja s’ha vist amb el Conseller?

Ens hem vist però no hem parlat amb calma. D’aquí a un temps parlarem amb calma de propostes per optimitzar recursos per totes les DO catalanes,com per exemple la representació a la conferència de Consejos Reguladores. No cal anar 13 persones a Madrid a fer el funcionari. Dubto d’algunes funcions d’aquesta Federació perquè trepitja terreny a sindicats, etc, però això ja s’exclamaran ells. El que trobo ridícul és que hagin d’anar 13 persones de Catalunya, quan podria anar-hi algú de l’Incavi en representació de tots.

A aquesta proposta li hauríem de sumar la de les ostres i el xarel·lo, que ja va fer en el seu dia, no?

Aquesta la vam plantejar fa dos anys per promoure les ostres del Delta i el vi, però quan ja ho teníem tot a punt les ostres es van morir a causa d’un virus. Ara sembla que ja ho tenen tot solucionat i n’estem tornant a parlar. Penso que és una moguda que afecta des del Delta fins a Alella, que és la zona de producció de xarel·lo lligat a la de les ostres i que pot ser una opció bona i engrescadora.

No hem parlat de varietats

Un dels meus projectes és el d’agilitzar l’homologació de varietats antigues recuperades. És llàstima que la feina que fem les empreses d’investigació no es coordini amb l’Incavi i que l’homologació sigui automàtica. Quan hi ha una investigació que demostra que una varietat és bona i és apta pel conreu, perquè s’ha d’investigar dues vegades, quan ja hi ha fins i tot productes al mercat, camuflats moltes vegades. Penso que s’ha d’homologar més ràpidament i més quan es tracta de varietats autòctones que estaven aquí abans que nosaltres nasquéssim. Plantejar-nos si les volem o no ja va passar amb el sumoll.

Si hagués d’arrencar alguna varietat arrencaria les foranies o millor no tocar-ne cap?

Jo no sé si n’arrencaria cap. Un periodista em preguntava l’altre dia si el Penedès deixarà de ser un jardí de varietats. Jo crec que no. Perquè ho hem de canviar? Ara unes varietats pujaran més perquè les posarem més de moda però el concepte de moda és molt fluctuant.

Xarel•lo per casualitat

2011-05-31T23:50:00.006+02:00

He estat buscant si existeix alguna jugada en el món del billar que permeti enllaçar una primera bola amb una altra i que aquesta toqui a la tercera, i que la tercera toqui a una quarta... i així successivament. Ni l’he trobada ni crec que existeixi, però és la seqüència que millor escenifica dins el meu cap el naixement del nou vi elaborat per la Irene Alemany i el Laurent Corrió, artífexs, pares i ànimes del conegut Sot Lefriec.

Segons la Irene, tot va començar quan en Ramon Francàs els va presentar l’Empar Moliner i amb ella van conèixer el seu company, el músic Àlex Torío. A banda d’establir amistat, la seva música els va anar inspirant mentre elaboraven al celler i van decidir que el nou vi s’anomenaria igual que el nou disc d’en Torío, és a dir Principia Mathematica (que originàriament és un compendi de lleis de Newton). Per acabar d’arrodonir la jugada ho van lligar amb la imatge gràfica de l’artista Albert Porta, més conegut com Evru i de tot plegat en va néixer un vi i dues presentacions fetes anit a la sala Monasterio de Barcelona: la del disc i la del vi.

Del primer no m’atreveixo a opinar, tot i que em va agradar, perquè la música no ha estat mai el meu fort. Del segon puc dir que es tracta d’un monovarietal de xarel•lo, agradable i franc, que ensenya, més que dissimula, un important treball de lies i una acidesa que promet un llarg recorregut. Durant la presentació del vi la Irene Alemany el va definir com un “xarel•lo per casualitat” perquè l’han fet amb la varietat clàssica penedesenca però seguint el mètode tradicional d’elaboració dels chardonnays de la Borgonya, és a dir fermentat i criat en bótes de roure nou. El seu color groc intens no amaga aquests orígens i l’ampolla escollida per vestir-lo acaba d’arrodonir el paquet amb un daurat marronós que ens adverteix de la singularitat d’aquest blanc.

I per acabar un factor que considero sempre important, el del preu. Ahir, en marxar de la presentació algú em preguntà “què tal el vi?”. “T’ho diré quan sàpiga el preu”, li vaig respondre. Ara sé que el podem trobar a les botigues a 13 euros l’ampolla. Crec que és un preu just per un bon vi.

Contraetiqueta amb absències

2011-05-30T23:55:00.005+02:00

Si hi hagués hagut un cartell a l’entrada hauria d’haver estat el de “complet” o el de “localitats exhaurides” perquè la sala d’actes del Palau Robert de Barcelona s’ha omplert de gom a gom aquesta tarda amb motiu de la presentació de “Contraetiqueta”, la primera associació de botigues especialitzades en la venda de vi a Catalunya.

Segons els seus impulsors la nova associació “neix amb la finalitat de donar resposta a una demanda del sector per pal•liar el buit existent pel que fa a aquest tipus de venda” i per “facilitar la interlocució de les botigues amb el propi sector vinícola i fer possible que elaboradors, administració, patronals, associacions i també gremis externs al sector puguin establir taules de diàleg per tirar endavant projectes comuns”.

Els estatuts de la nova associació, que compta amb una trentena de firmes de comerç del vi que sumen prop de 60 establiments de tota Catalunya, estableixen que les botigues membres han d’estar dedicades majoritàriament a la venda de vi de manera professional, han de ser multimarca i han de tenir un mínim de referències totals i un mínim de catalanes.

La presentació de Contraetiqueta l’ha presidit aquest vespre el conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí. En acabar s’ha servit un tast de vins amb la participació de totes les Do Catalanes en el que ha sobtat l’absència dels vins de la DO Penedès. Aquest fet ha estat força comentat entre els assistents al tast que, a més, han pogut observar com cap representant del Consell Regulador ha assistit a la presentació, quan sí que ho han fet els de moltes altres zones catalanes, entre els que hi havia també entitats relacionades amb el vi i el cava penedesenc. Preguntada l’organització, aquesta no ha sabut respondre a què s’ha pogut atribuir l’absència.

Ara bé, les absències també cal buscar-les entre els noms dels associats a la nova entitat, entre els que penso que falta alguna de les cadenes de botigues més emblemàtiques del país. Cadascú coneix les seves raons, però penso que és una llàstima que no s’uneixen esforços al voltant d’una iniciativa que em sembla lloable, profitosa i que sobretot acabarà repercutint en una millora cap al consumidor final.

Qui buscava idees per un anunci?

2011-05-26T18:12:00.005+02:00

Sembla que sigui monotema i que a més estigui abonada a aquesta agència de comunicació i a aquesta marca. Consti que ni bec cervesa, ni m'agrada massa aquesta beguda ... però us imagineu aquest mateix anunci amb vins?
Sobren les paraules.

El canvi climàtic pot afectar l’escuma i l’envelliment del cava

2011-05-16T09:00:00.005+02:00

Divendres va sortir al carrer el primer número de la publicació Penedès Èconòmic, que em encarregar aquest article sobre el cava i el canvi climàtic i algunes de les conclusions del III Congrés Mundial Canvi Climàtic i Vi que es va realitzar el passat mes d'abril a Marbella.

El canvi climàtic és un fet que ja ningú nega i que cada vegada està més present en l’anàlisi de grups de treball com el que tot just aquesta setmana es troba reunit a Abu Dhabi amb motiu de la trobada del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic.

Des del món del vi són diversos els fòrums que s’estan realitzant per analitzar els efectes que l’augment de les temperatures mitjanes pot suposar a mig i llarg termini en la viticultura i per tant en les característiques finals dels vins i caves.

La darrera d’aquestes trobades va tenir lloc el passat mes d’abril a Marbella on es va dur a terme el Congrés Mundial Canvi Climàtic i Vi amb la presència mediàtica de l’exsecretari general de les Nacions Unides i premi Nobel de la Pau, Kofi Annan i d’un nombrós grup d’experts internacional en la qüestió.

El cava, especialment sensible

Amb un interès especial pels escumosos, el congrés de Marbella va dedicar una de les seves taules rodones a analitzar l’afectació que el canvi climàtic pot tenir en els escumosos a partir de les conclusions d’un estudi realitzat per la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que va presentar el seu degà Fernando Zamora.

L’estudi conclou que l’augment de les temperatures fa avançar les dates d’inici de la verema i provoca una acceleració de la maduració del raïm, una major acumulació de sucres, una disminució d’aromes i una pèrdua d’acidesa en el fruit.

Pel cava, segons Zamora, aquestes poden ser conseqüències importants, tenint en compte que es tracta de paràmetres vitals per la qualitat i persistència de l’escuma, degut a la manca de nitrògen que es perd per avançar la verema, i especialment per la capacitat d’envelliment, cosa que segons el doctor, podria fer trontollar l’elaboració dels Gran Reserva. L’estudi elaborat per la Rovira i Virgili, dins el projecte europeu Cenit Demeter, estableix avançaments de la data d’inici de la verema de 25 dies en un període de 35 anys dins la regió del cava i un augment considerable de les temperatures en el mateix període.

Zamora creu que aquests paràmetres tenen un impacte directe en la qualitat de l’aroma dels escumosos, tant pel que fa referència a la maduresa de la pell com en el contingut de nitrògen que serà el que després donarà lloc a la formació d’aromes.

Jaume Gramona, director tècnic de caves Gramona no considera que l’envelliment del cava estigui el perill perquè segons afirma “són moltes les coses que es poden fer tant a la vinya com al celler per obtenir caves d’una gran qualitat”. Alguns dels exemples que exposa són les plantacions a més alçada dins la pròpia zona del Penedès ja que “està demostrat que cada 100 metres amunt que plantem una vinya, equival a 100 km de longitud nord de les seves condicions, per tant una vinya plantada al Penedès a 850 metres tindria gairebé les condicions que tenen a la Borgonya”.

El celler forma part, junt amb Juvé i Camps, del grup d’elaboradors que estan estudiant els efectes del canvi climàtic al món del cava dins el projecte Cenit Demeter.

Gramona considera que el canvi mal gestionat pot influir més en els escumosos que en els vins tranquils perquè són vins més sensibles ja que necessiten grau alcohòlic baix que permeti integrar bé el gas carbònic o tècniques que puguin fer retrocedir en el temps i anar a podes curtes amb poca fusta com les que es feien antigament, entre altres opcions.

Diversos experts consultats consideren que els paràmetres del canvi climàtic comencen a ser ja un fet real. José Ramon Lisarrague, professor de la Universitat Politècnica de Madrid i assessor de diverses firmes elaboradores penedesenques, ha explicat a aquesta redacció que el canvi climàtic afecta sobretot durant la fase de creixement del raïm junt amb un dèficit d’aigua a la planta, que pot provocar que es produeixin aturades de les fases de creixement del raïm, problemes per la realització de la fotosíntesi, avançament de la caiguda de la fulla i més exposició del raïm a la radiació solar. A conseqüència d’aquest canvi es produirà un augment de les despeses de producció ja que s’hauran d’aplicar tècniques enològiques per a pal•liar els efectes derivats dels desequilibris en la maduració, l’acidesa o els pH elevats. Algunes d’aquestes propostes passen per les veremes nocturnes, que cada vegada són més generalitzades però també algunes innovacions a l’abast dels enòlegs als cellers.

Jordi Bort: El Penedès necessita arribar de forma més efectiva al consumidor

2011-05-15T10:43:00.001+02:00

Divendres va sortir al carrer el primer número de la publicació Penedès Èconòmic, que em va fer l'encàrrec d'entrevistar el director general de l'Incavi. L'entrevista és la primera que Jordi Bort concedeix a un mitjà escrit des del seu nomentament i en ella repassa algunes de les qüestions més candents del panorama avitivinícola actual. Aquesta és la conversa.

Parla mesurant totes i cadascuna de les seves paraules. Amb prudència. Sabedor que cadascun dels seus gestos és analitzat minuciosament pel sector del vi català per tal de conèixer una mica més aquest professional de la sumilleria i el màrqueting que encapçala des de fa poc més d’un mes la direcció general de l’Incavi i que ha concedit la seva primera entrevista en profunditat amb motiu de l’aparició del nou Penedès Econòmic.

Jordi Bort, director general de l'Incavi

Com està anant l’entrada al càrrec?

Realment molt bé. Jo ja vinc del sector i crec que per la direcció de l’Incavi el fet que hi hagi una persona que el conegui és important i més tenint en compte que, malgrat la crisi, es tracta d’un sector molt dinàmic, inquiet i amb moltes particularitats. Crec que amb imaginació podem fer moltes coses i a mi ja m’agraden aquest tipus de reptes.

En alguns fòrums se li qüestionen pocs coneixements de la part agrícola.

Respecto que la gent pensi això. Jo sé el que sé de viticultura, de camp i d’enologia però evidentment no sóc agricultor, ni tinc vinyes, ni faig vi, és veritat. L’agricultura és el camp que més ha avançat en aquests anys i al que s’hi dediquen més recursos i més propostes, fins i tot dins del Departament, jo ho trobo bé, ja m’agrada i hi crec; però si es pregunta per possibles solucions i sortides del sector, moltes d’elles passen per vendre més i no pas per entendre si són 12 o 8.000 quilos per hectàrea els rendiments òptims per obtenir una bona qualitat, que això ja ho treballen molt activament des de les Do i des dels propis agricultors, que cada vegada estan més formats i ho estaran molt més perquè des de l’Incavi volem fer molta transferència de coneixements al sector agrari.

Parlant d’agricultors, segons dades de l’Observatori de la Vinya i el Vi, el rendiment econòmic que li queda pagès català per la vinya és molt inferior al d’altres zones comparatives. Això és pot millorar optimitzant despeses o venent més?

Si jo ara fos un professor d’una escola de negocis diria que es poden mirar les coses des de del cost cap a dalt o des del preu final cap a baix. És veritat que hi ha un decreixement de marge, per tant calen bones pràctiques, millor venta, millor percepció de valor dels nostres productes i predisposició a pagar més per un producte. Les dades d’exportació demostren que la predisposició a pagar un preu més alt per un vi català ha augmentat, per tant pugem en valor, encara que decreixem una mica en volum. Això a la llarga ha de permetre millorar aquests marges. El problema és que aquests canvis de marges no venen d’avui per demà. No es pot tocar un botó i dir pujo dos euros o dir que utilitzarem plàstic en comptes de vidre perquè és més econòmic. Crec que el Departament és molt sensible a aquest tema.

Això enllaça amb l’etern tema del preu del raïm.

Què haig de dir jo del preu del raïm? Jo no el marco. La llei de l’oferta i la demanda està aquí.

Tot i que des dels sectors agraris es demana a l’administració que faci d’intermediari.

Jo sóc partidari que les parts parlin per assolir fins comuns. M’estic reunint amb tots els sindicats i sectors agraris i de moment, quan em parlen de la problemàtica, m’estic trobant que no em venen directament a preguntar pel preu del raïm. Em pregunten per problemes del sector, per l’ús de determinats adobs en funció del tipus de viticultura, que poden ser més cars o més econòmics, etc. Aquí si que crec que podem ajudar a decidir i per exemple en termes de viticultura quines bones pràctiques poden ajudar els agricultors a tenir més marge. Fins i tot això pot ser més efectiu que dir-li a algú que ha de pagar el raïm a tant el quilo; a més tenint en compte que tenim moltes varietats i amb moltes particularitats. El tema del preu és el tema i si tingués la solució ja l’hagués aplicat, però penso que hi ha recorregut.

Cal focalitzar en varietats autòctones, diversificar, deixar que el consumidor esculli?

El consumidor és sobirà, per tant hem de saber interpretar què vol el i saber que tenim molts consumidors, el local, el català, el nacional i l’internacional i cada país amb diferents tipicitats. Varietats autòctones? Sens dubte. N’hi ha d’haver perquè, entre altres coses ens ajuden a posar al mapa alguna cosa que és molt autèntica d’aquí. Les altres varietats mal dites foranies, hi són. Si arranquéssim ara totes les varietats que no consideréssim autòctones, hauríem d’estar 10 o 12 anys esperant que aquell terreny es tornés a cultivar. Ara bé si algú em demana per plantar encara que sigui una sola hectàrea, li recomanaré que ho faci amb varietats autòctones perquè ens donaran tipicitat. Estem aconseguint que cada denominació d’origen catalana tingui una o dues varietats abanderades que ens ofereixen un discurs i una identitat pròpia. Les varietats autòctones ens ofereixen una peça més en el discurs que hem d’oferir per arribar al consumidor final per tal que quan parli d’un vi català, a part de dir si li agrada o no li agrada, pugui defensar-lo des d’un punt de vista d’autenticitat i territori.

I un consumidor d’Austràlia, Noruega o Estats Units, per posar alguns exemples, sabrà el que és un xarel•lo o anirà directament a aquelles varietats internacionals que ja coneix.

Quan jo vaig a Noruega, em menjo uns plats que són els que són, no menjo pizza, per exemple. És cert que costarà que coneguin el xarel•lo a Noruega, però d’alguna manera, hem de fer entendre que això és el que fem al nostre territori. A més els països no productors de vi són molt inquiets. Per exemple el Regne Unit on compren per varietats de diferents territoris. Jo cada vegada que hi vaig m’impressiona veure com demanen els consumidors el vi a les botigues. Allà els consumidors del canal particular tenen un gran coneixement dels vins que compren o com a mínim els agrada molt preguntar-ho. Una altra cosa és que hem de saber trobar les paraules adequades i comunicar més orientació client perquè la orientació producte, és a dir parlar tècnicament, al consumidor final l’allunya, sobretot al jovent l’allunya moltísim.

És per aquesta falta d’inquietud que al nostre país estem gairebé a la cua en consum de vi per càpita?

Pot ser per això i perquè al jovent no l’incorporem com l’hauríem d’incorporar al consum moderat de vi. L’hem de sensibilitzar per les vies de vi i salut, no barrejant vi amb alcohols d’alta graduació, cosa que aquí hi ha molta tradició. Hem de ser creatius i explicar-li al jovent que més val gaudir d’una bona copa i apropar el vi als consumidors del futur amb nous formats, amb vins a copes servits amb òptimes condicions de consum... hem de fer un treball molt fort per pensar com comuniquem i a quin canal hem de comunicar per donar diferents missatges. Històricament hem utilitzat un sol missatge per a tothom i aquí ens hem quedat. No hem pensat que possiblement a les dones li hem d’explicar el vi d’una manera, als homes d’una determinada edat, d’una altra... de tipologies de consumidors n’hi ha moltes. És el triple d’esforç però cal fer-ho perquè el consum decreix i perquè som ja el segon país per la cua en el consum de litres de vi per càpita d’Europa. Primer Noruega i després nosaltres.

Parlem del Departament. Les reestructuracions de tramitacions d’ajuts a través d’altres departaments signifiquen un intent d’aprimar l’Incavi?

No. Això és una gestió que es feia des de l’Incavi, dins el Departament d’Agricultura i que ara es farà a les oficines centrals del mateix Departament però precisament per vetllar per fer-ho millor perquè es tracta d’ajuts a tercers països que tenen una complexitat que no tenen altres ajuts.

Estem en un procés electoral als consells reguladors. Tindrem president a la DO Penedès o creu que tornarem a estar com fa dos anys?

Doncs la veritat és que no els ho preguntat. Si per mi fos a l’endemà de les eleccions ja hi hauria d’haver president.

Parlant del Penedès. Què en pensa de la possibilitat de crear la subzona Garraf?

Sé que porten molt de temps parlant del tema i tinc previst de reunir-me amb ells aviat. Crec que les coses ben parlades no tenen perquè no coexistir o estar una dins l’altra. El propi Penedès s’ha de pronunciar encara al respecte.

Tenen característiques suficients per ser subzona?

El que jo he tastat té discurs i es pot explicar d’una manera. Si això vol dir crear una subzona, perquè no?

Des de la seva experiència de sumiller, expert en màrqueting i ara director de l’Incavi, com veu el Penedès?

És una gran zona, amb gran paisatge, amb grans vins, gran empresaris, grans viticultors i amb els ingredients ideals perquè per volum, grandària, varietats, tipus de vi i tipus d’empresa sigui un bon motor per a continuar dinamitzant el sector del vi. Només per volum d’empreses i d’hectàrees, el zoom sempre està al Penedès i tots hem de contribuir a que aquesta gran dimensió que té sigui una inèrcia que acompanyi els demés. No perquè és el millor, no voldria anar en detriment de les altres 10 denominacions, sinó perquè és més gran, i al ser més gran hi ha oportunitats que per grandària venen innates al món empresarial. Qui té més recursos per invertir en màrqueting arriba primer al consumidor final, però pot arribar bé o malament. El Penedès ha d’arribar de forma efectiva perquè és una zona amb una viticultura impressionant, amb una riquesa brutal i amb una gran inèrcia empresarial que si en comptes des ser de la indústria alimentaria, fos de la indústria del ferro, per exemple, se li sabria treure més suc que no pas ara.

I arriba aquesta maquinaria prou bé al consumidor?

No encara. Mentiria i no m’ho creuria jo si digués que si. Hem de fer-ho encara més bé. Hem d’arribar millor. Hem d’expressar-nos, hem d’enamorar i seduir al consumidor. Bon producte el tenim, aquí o al Pla de Bages. Cal ser imaginatius.

El Garraf necessita ser subzona vínicola?

2011-05-03T17:25:00.001+02:00

Avui proposo la lectura de l'article aparegut al número 104 de la revista Perspectiva de l'Adeg en el que exposo algunes consideracions sobre els anomenats vins del Garraf. Grans vins al meu entendre, però que penso que no necessàriament han d'estar emmarcats en una subzona dins la Do Penedès.

La senzillesa del Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, que acabo de rellegir aquests dies, em recorda que la simplicitat sempre és una gran arma i que tots plegats ens enredem sovint en complicades discussions o teories que no sempre ens porten a res.

En termes vinícoles i molt propers a casa nostra em fa pensar en la controvèrsia sobre si ha d’existir o no una subzona per als vins del Massís del Garraf dins la DO Penedès, una qüestió que els elaboradors de la zona reclamen des de fa temps i que es comença a veure materialitzada amb diverses activitats de l’agrupació d’aquests cellers i viticultors.

El passat mes de març, sense anar més lluny, van organitzar a Sitges la primera Mostra Professional de Vins del Massís del Garraf amb la presència de professionals diversos, directius de l’Incavi i la DO Penedès i amb exposició i degustació dels vins d’aquests cellers.

Durant l’acte, Carles Esteva, president de l'Associació de Viticultors del Massís Garraf, afirmava que s’estan fent “els passos necessaris i sense temors cap al reconeixement de la nostra pròpia identitat com a Massís de Garraf” alhora que el president de la DO Penedès, Francesc Pascual admetia que “el Garraf té identitat per ser una subzona” tot i admetre que el seu reconeixement com a tal és un tema que s’ha d’estudiar.

Acostumo a estar força d’acord amb en Francesc Pascual però he de confessar que jo no acabo de trobar aquesta tipicitat per poder identificar la subzona Garraf tan clarament. Els seus vins són d’una gran qualitat, no ho discuteixo en absolut, però jo no els he trobat encara un tret diferencial que pugui marcar la identitat d’una zona concreta.

Cert que tenen mineralitat, cert que el terreny impregna caràcter i cert que la majoria d’ells es troben delimitats en una zona geogràfica concreta, però és tanta la varietat de vins, caves i escumosos i tantes les varietats de raïm que s’utilitzen que es desdibuixa una mica la seva identitat.

Jo, per exemple, no sóc capaç d’establir les diferències que pot tenir un dels grans vins del Massís del Garraf amb altres grans vins elaborats als costers de l’Ordal o de Mediona per citar algunes zones d’aquest Penedès sovint tant menystingut però amb grans vins que van naixent com a bolets. Sabrà el gran públic consumidor distingir-los?

El que realment s’amaga darrere de tot plegat, de forma totalment lícita, és el del reconeixement de marca per crear un segell amb el que anar a vendre; desmarcar-se d’un Penedès sense prestigi amb un nom, el de Garraf, que els pot obrir portes a curiosos, sumillers i aficionats i a la llarga qui sap si arribar a crear una pròpia denominació Garraf. De moment ja hi ha qui hi ha començat a posar el seu granet de sorra amb una pàgina web amb domini dogarraf.cat i accions al Facebook on es promouen els vins de la zona.

Penso que seria bo que es reconeguessin obertament aquests objectius de segregació que bona part dels elaboradors del Garraf esgrimeixen quan no hi ha micròfons ni autoritats oficials al davant i que d’altra banda no escapen absolutament a ningú. Una altra cosa serà com es conjuguen aquests amb els interessos d’una Denominació d’Origen Penedès que lluita per recuperar prestigi amb un territori unificat. Complicat, certament complicat.

La Do Penedès busca anunci

2011-05-02T23:55:00.003+02:00

Coneixedors que l’espot de Nadal de l’any passat no va acabar de tenir l’embranzida que caldria, la Denominació d’Origen Penedès ha encetat un procés de consultes a la recerca d’opinions que els ajudin a copsar quina pot ser la línia més adient pel futur anunci.

Per fer-ho tenen penjada una enquesta al seu lloc web en el que demanen si es considera apropiada la campanya de publicitat que es va fer per TV3; amb resultats, per cert, més a favor del "m’agrada” que no pas del “no m’agrada”.

Aquest migdia, aprofitant una trobada amb els mitjans de comunicació en el decurs de la presentació dels Nous Penedès a Barcelona, els responsables del Consell han fet també la pregunta als periodistes.

Personalment he explicat en diverses ocasions que l’anunci penedesenc no em va agradar per clacissitat excessiva i manca d’imaginació (cliqueu aquí si el voleu veure) i també vaig apuntar fa temps (cliqueu aquí) la possibilitat de modernitzar el missatge com fan amb els de la cervesa Damm. Però sobretot el que crec que calen són objectius clars.

Cal conèixer a qui ens adrecem. La norma bàsica de qualsevol comunicador és saber que ha d’adaptar el missatge al seu interlocutor i que quant més aconsegueixi saber d’aquest interlocutor, identificar-lo, classificar-lo, entendre’l i posar-se a la seva pell, més efectivitat aconseguirà amb el seu missatge.

Qui volem que consumeixi els vins de la Do Penedès? En qui volem incidir especialment?

Volem anar cap a un consumidor mig alt capaç de pagar més de 10-15-20 euros per ampolla i amb ganes de descoberta? Si és així apostem per les emocions, la cultura, el paisatge, la terra... però fem-ho sent coneixedors que tothom vol aquest tros de pastís i que l’hem de lluitar amb modernitat, amb sentiments i amb ganxo, davant de regions amb pressupostos molt més elevats que els nostres i segurament amb més tradició publicitària o amb més anomenada.

O potser volem anar cap a un consumidor més jove que no tingui prejudicis adquirits sobre una o altra zona i que vulgui descobrir vins de qualitat a preus raonables? Aleshores siguem trencadors. Anem a buscar-los amb imaginació i llenguatge jove; sabent que estarem sembrant i creant “cantera” pel futur.

Si finalment volem consolidar el públic de mitjana edat, bevedor de vins penedesencs des de fa anys i més o menys fidel a la zona ... fem-lo sentir orgullós dels vins que beu, donem-los-els valor afegit a través de la publicitat per tal que el consumidor se’n senti orgullós i faci de prescriptor a taula, estenent la taca d’oli dels comentaris positius envers els vins penedesnecs.

I consti que em deixo molts possibles públics objectius i desenes d’estratègies per arribar-hi.. però això ja és feina dels creatius publicitaris.

De moment crec que ja s’està fent un bon primer pas demanant opinió i replantejant estratègies.

QX, Pardas i Nadal, guanyadors del Concurs de Xarel·los de l'Aula de la Vinya i el Vi

2011-04-08T23:46:00.002+02:00

QX i Pardas han tornat a revalidar els seus merescuts títols de campions a la quarta edició del Concurs de Xarel•los que organitza l’Aula de la Vinya i el Vi de Sant Pere Molanta i que s’havia realitzat els anys anteriors a l’entorn de les activitats gastronòmiques que organitzaven al Pla del Penedès.

La final del Concurs s’ha fet aquesta nit a l’Aula amb la participació de les 8 mostres que han passat a la final després d’una selecció prèvia feta a cegues entre les 17 que entraven enguany a concurs, amb els requisits indispensables de ser xarel•lo 100% , d’anyades iguals o anteriors al 2009 i de no haver estat collites tastades anteriorment en aquest mateix concurs.

El resultat ha estat determinant pel QX 09, de Mas Candí, que revalida el seu títol de campió per tercer any consecutiu, seguit de l’Aspriu 09, de Celler Pardas, que aconsegueix aquesta plaça per segona vegada i del Xarel•lo de Nadal que entra per primer cop a la terna guanyadora.

Darrera d’ells han quedat uns excel•lents Les Cerveres 09, d’Oriol Rossell (a tan sols un punt de diferència del tercer classificat); el Viladellops 09, que s’apuntava com un dels favorits vista la seva puntuació a la primera ronda; el Gramona 09; l’Improvisacions 09 de Vinifera i l’Electio 08 de Parés Baltà.

Com sempre la valoració general no sempre ha de ser coincident amb la particular i tot i que reconec i comparteixo la valoració dels grans vins que fan els tres merescuts guanyadors, no voldria deixar de banda l’interès que m’han despertat l’Improvisacions de l’Enric Soler que tot i un punt de sulfurós inicial destapa tot un vinàs al darrere; el Finca Viladellops, que s’ha revelat com un gran proveïdor d’interessants aromes, tot i que m’ha resultat un pèl curt en boca; i finalment el Gramona que, fidel al seu estil particular, ha presentat un vi fresc i agradable. D’aquells que conviden a continuar tastant.